Diumenge 19 durant l'any. 13 d'Agost de 2017

DESICIÓ I FRAGILITAT
El relat que segueix a la multiplicació dels pans és el que presenta Jesús caminant sobre l'aigua quan les onades  sacsegen la barca dels deixebles i Pere vol accedir on és Jesús; és el relat que llegim a l'evangeli d'avui (Mt 14,22-33).
Mateu escriu aquest relat quan a les comunitats cristianes ja s'han començat a produir les primeres persecucions. En la literatura bíblica el mar és el lloc on habiten les forces contràries als plans de Déu. Quan la comunitat cristiana s'ha començat a posar en marxa, les forces adverses també han començat a actuar.

Aquest context de persecució el trobem notòriament senyalat amb l'ús del verb grec "basanizo" que vol dir torturar, turmentar, martiritzar. És el verb que en llibre de l'Apocalipsi s'usa quan parla dels escorpins que turmenten els que no porten la marca de Déu (9,5) o el turment que sofreix Babilònia (18,7) o el que rebran els qui adoren la bèstia (14,10). En el llibre apòcrif 4 Macabeus el verb s'aplica quan parla del martiri de Eleazar i els set joves (4 Mac 11,2;12,4;16,15).
Jesús mana als deixebles que passin a l'altra riba (v.22). Com pot ser que els mani a emprendre un trajecte que resultarà farcit de greus dificultats? com pot ser que els deixi sols? Segurament hi ha una acció educativa, per part de Jesús, encaminada a mesurar el què són capaços de fer amb les seves pròpies  forces. Si abans la dificultat era donar menjar, ara la dificultat és vèncer les contrarietats simbolitzades pel mar. El relat marca molt bé el què passa quan manca la presència de Jesús o què passa quan aquest hi és. Jesús puja a la muntanya a pregar (v.23). Jesús sembla que deixa els deixebles sols, però el que fa és donar les claus de superació del problema en que es troben els deixebles. Davant les contrarietats de les forces adverses el que cal és la pregària i un exercici ascètic. Pujar a la muntanya simbolitza l'esforç, l'austeritat i el despreniment que ajuden a superar la mala influència dels valors contraris a la construcció del Regne de Déu, simbolitzats pel mar i la tempesta. Desempallegar-se de la força d'una societat contrària al Regne, juntament amb  la pregària esdevenen imprescindibles -així ho ensenya Jesús-  per vèncer les contrarietats de la tempesta.

En la segona part del relat que ens ocupa (vv. 28-32 ) sobresurt el lideratge de la persona de Pere. En l'evangeli de Mateu s'hi nota un interès per ressaltar la preeminència d'aquest deixeble. Si donem per bona la informació de Pau a la carta als Gàlates, segons la qual Pere va estar a Antioquia (Ga 2,11) i admetem que l'evangeli de Mateu fou escrit en aquesta ciutat, no és estrany que la comunitat de Mateu tingués en estima la figura de l'apòstol Pere.

La intervenció de Pere ha estat convenientment preparada: és el primer deixeble cridat (4,18), Jesús cura la seva sogra (8,14), el seu nom encapçala la llista dels dotze (10,2). L'acció de Pere en l'intent de caminar sobre l'aigua anticipa un seguit d'escenes on es manifesta la dita preeminència sobre la resta dels deixebles: la confessió a Cesarea (16,16), l'oposició a la mort de Jesús (16,23s), la presencia en la transfiguració (17, 1.4) o a Getsemaní (26,37) i sobretot les negacions (26,69-75).

Pere aquí com en altres passatges es mou entre la decisió i la fragilitat. Mostra fe en Jesús en voler caminar sobre l'aigua, però no n'ha tingut prou per perseverar. Ha cregut més en la força del vent i de les ones que en l'autoritat de Jesús per vèncer el poder de les forces adverses. La poca fe (oligopistía) qualifica la situació dels deixebles que ja s'han fet seguidors de Jesús, però la seva fe davant de determinades situacions de la vida no respon com caldria esperar. Pere es el prototipus de deixeble que alterna entre la fe i la poca fe.

 

    

 

 

 

Visites: