Diumenge 14 durant l’any. 6 de Juliol de 2025
ELS ALTRES ENVIATS
Comentari a l’evangeli del diumenge 14 durant l’any. C
Acabat el cicle pasqual i les festes de l’Ascensió, Pentecosta, Trinitat i Corpus retornem en les lectures dominicals la lectura continuada de l’evangeli de Lluc.
El text que llegim avui explica la missió dels setanta dos deixebles i el retorn desprès de la seva missió. Es troba al començament del capítol 10 (Lc 10,1-20) però s’ometen els versets que recullen les amenaces a les poblacions galilees que no s’han convertit (vv 13-16). És la segona missió que es troba en l’evangeli de Lluc. La primera es troba a 9, 1-6; en aquesta els enviats són els Dotze escollits segons explica Lluc a 6,12-16. Una altra diferencia notable és que en aquesta primera missió no es detalla el retorn dels deixebles i la valoració dels resultats de la missió.
Els enviats són setanta dos, alguns manuscrits ho limiten a setanta. Segurament aquí hi ha una referencia al capítol 10 de llibre del Gènesi on apareix una llista de nacions descendents de Noé. El text hebreu menciona setanta nacions mentre que en la versió anomenada dels LXX n’hi apareixen setanta dos. El que sembla evident és que Lluc té present la predicació cap als gentils. Aquest petit episodi és un preludi del que serà la segona part de la seva obra: l’obertura del missatge de Jesús cap als que no formen part del poble d’Israel, els pagans incircumcisos.
Els deixebles són enviats de dos en dos. És l’expressió mínima d’una comunitat. Són comunitats cristianes les que són enviades. La missió en comunitat preserva d’individualismes fanàtics o de personalismes il·luminats. El fet de ser dos ajuda a no defallir en la missió, l’un recolza a l’altre i així és més fàcil perseverar.
Les recomanacions per portar a terme la missió són semblants a les de 9,3-5 si bé les del text que ens ocupa són més extenses i detallades. Al nostre entendre es combinen dos elements: per un costat l’austeritat i per altre la dignitat. L’austeritat implica que l’evangelització no s’ha de fer des de la prepotència sinó des de la senzillesa i la humilitat. Per altra banda l’evangelització mereix una dignitat i aquesta dignitat implica que els predicadors són mereixedors del sosteniment econòmic que els ha d’oferir la comunitat. Amb tot, ja des de bon començament de la vida de les comunitats cristianes hi ha qui s’ha volgut aprofitar de la seva condició de predicadors. Un document de començaments del segle II, ”La doctrina dels dotze apòstols” més conegut com “La Didache” advertia del perill que suposa per les comunitats els qui se’n volen aprofitar abusant de la seva hospitalitat (mes de tres dies en una casa era massa) o els que demanaven o demanen diners (Did 9,5-6).
Els enviats en tornar explicaven a Jesús que fins i tot els dimonis se’ls sotmetien. Jesús els diu: “Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp”. Satanàs prové de l’arameu “Satanà” que significa adversari i és el contrincant per excel·lència de la instauració del Regne de Déu. En el text els dimonis simbolitzen les ideologies contràries al missatge i el projecte de Jesús. Que els enviats expulsessin dimonis vol dir que alliberaven a les persones d’aquelles formes de pensar que els impedien acceptar el missatge i el projecte de Jesús.
Un gest simbòlic crida l’atenció del lector modern del text que llegim: espolsar-se la pols dels peus. Quan un jueu tornava a la terra d’Israel procedent d’un territori pagà havia d’espolsar-se la pols dels peus en senyal de que no li havia quedat enganxat res del paganisme. El gest és un senyal de trencament. Pau i Bernabé ho fan en sortir de la ciutat d’Antioquia de Pisídia (Ac 13,51). En el cas que ens ocupa la idea és que no s’han d’emportar res d’una família o una ciutat que els ha rebutjat ni tan sols la pols que s’ha encastat als peus.
|
