Diumenge 16 durant l’any. 23 de Juliol de 2023
BLAT, JULL I REGNE DE DÉU
Comentari a l’evangeli del diumenge 16 durant l’any. A.
El capítol tretzè de l’evangeli de Mateu conté set paràboles que defineixen de forma comparativa la realitat del Regne de Déu. A l’evangeli d’aquest diumenge llegim la paràbola del blat i el jull, la del gra de mostassa i la del llevat (Mt 13,24-43).
En el capítol anterior s’ha anat perfilant el conflicte de Jesús amb els seus adversaris. Els fariseus critiquen Jesús per permetre als deixebles agafar espigues de blat en dissabte (12,1-8); quan Jesús cura en dissabte un home que tenia la mà paralitzada, els fariseus prenen l’acord de fer-lo morir (12,14); quan cura un endimoniat l’acusen de treure dimonis pel poder de Beelzebul (12,24). La paràbola del blat i el jull esdevé determinant davant d’aquesta situació. Els deixebles han de comptar amb els adversaris de Jesús, el opositors al Regne de Déu, representats pel jull que creix enmig del blat i per l’enemic que el sembra. El problema no prové de la mala qualitat del missatge (l’home sembra llavor bona) ni de la sembra mal feta sinó de l’enemic extern, el diable que actua al marge de la bona tasca de sembrar.
Per parlar de la realitat del Regne de Déu l’evangelista fa que Jesús es valgui de paràboles. El terme paràbola vol dir “llençar juntament amb” o “llençar una cosa al costat d’una altra”. La paràbola és un recurs d’interpretació rabínica – una de les 33 regles del rabí Eliezer - . Es tracta d’una regla consistent en crear una narració fictícia creada per explicar un terme, una frase o un verset amb l’ajuda d’un paral·lelisme i té la finalitat de fer-los comprensibles al lector. La paràbola és, per sobre de tot, una comparació; aquí es tractaria d’explicar la realitat del Regne de Déu, per això comença dient: “El Regne de Déu és com”. La paràbola pretén il·lustrar, aclarir, revelar. Es caracteritza per la seva brevetat per fer-ne fàcil la memorització. Està basada en imatges derivades dels esdeveniments familiars i rurals de la vida de cada dia i té un component de sorpresa amb el que es pretén captar l’atenció de l’oient.
En el text que ens ocupa la sorpresa consisteix en comparar un regne amb una llavor. Com una cosa tan gran com és un regne es pot comparar amb una cosa tant petita com és una llavor? La llavor conté potencialment tot el que desprès serà una planta o un arbre. En ella hi ha amagada una riquesa de vida que, desprès d’estar amaga dins la terra es manifestarà. La llavor demana temps i paciència per esdevenir un arbre o una planta crescuda. Comparar el Regne de Déu amb una llavor no vol dir altra cosa que això: que ara el Regne de Déu és petit, resta amagat, no es veu però és una realitat que amb espera i paciència està encaminada indefectiblement a fer-se gran en unes proporcions inimaginables.
Hi ha un detall a la paràbola que no es pot deixar passar per alt. L’enemic actua mentre la gent dorm. Dormir és imatge de passivitat, de desentendre’s del que passa i això és greu si el que passa és important. En els moments crucials en que Jesús encara la seva mort, els deixebles estan dormint (Mt 26,40), per això Jesús els diu “Vetlleu” (26,41). Vetllar estar atent i despert serà una actitud bàsica de la vida del cristià (24,4.42.44; 25,13) per contrarestar l’acció del Maligne. Per fer créixer el Regne de Déu caldrà estar desperts i vigilants.
La paràbola adverteix de la temptació d’arrencar ràpidament el jull que fa nosa. “Vols que anem a arrencar el jull?”. És la lògica reacció humana de destruir el contrari. Aquell que em fa nosa, el qui ens vol mal, el qui no pensa com nosaltres cal destruir-lo ràpidament. És la reacció de Jaume i Joan quan uns samaritans no els acullen en arribar al seu poble i demanen a Jesús que baixi foc del cel i els consumeixi, però Jesús els renya (Lc 9,51-55).
Amb el blat i jull que creixen junts Jesús vol ensenyar als seus seguidors que han de coexistir amb els opositors, amb els qui, sense destruir-lo, posen obstacles a la implantació i creixement del Regne de Déu.
La llavor ha de donar fruit, és a dir, que la raó de ser del Regne de Déu és ser aliment i per tant donar vida i donar-la amb abundància.
|
