Mirant el Text

 

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diumenge 31 durant l'any. 5 de Novembre de 2017    

ARROGANTS ESCRIBES
El gruix del capítol 23 de l'evangeli de Mateu recull set amenaces contra els mestres de la llei o escribes i els fariseus, precedides d'una introducció que llegim a l'evangeli d'aquest diumenge (Mt 23,1-12). Les paraules de Jesús són molt dures, estranyament dures si es considera que provenen d'un predicador que defensa l'amor i la pau (Mt 5,39.44). A què respon aquesta duresa? Costa d'entendre si es té present que un escriba que s'ha fet deixeble del Regne del cel rep l'admiració de Jesús (Mt 13,52). És possible que Jesús no les hagués dit mai, més aviat reflecteixen la situació de la comunitat receptora de l'evangeli de Mateu.

Quina era la situació, doncs, en que es trobava la comunitat de Mateu? En el darrer terç del segle I, la població jueva d'Antioquia era considerable. Vivien en un barri on gaudien de la suficient autonomia que els permetia l'observança del dissabte i tenir llibertat per mantenir les seves lleis i els seus costums. Aquesta comunitat era molt plural i diversa en la manera  de viure el judaisme i les relacions amb el món hel·lenista. Aquesta pluralitat feia possible que en la comunitat pogués existir un grup fidel i partidari de la causa de Jesús.

A més d'això cal tenir present l'impacte que representà la destrucció de Jerusalem i el temple l'any 70. Els diferents grups de jueus es preguntaven per què havia passat. Desaparegut el sacerdoci i el culte del temple, els fariseus i els escribes protagonitzaren una reformulació del judaisme en el que la llei i la sinagoga adquiriren el paper que abans tenien el culte i el temple.

Davant la desfeta, el grup de Jesús de la comunitat de Mateu presentava Jesús com l'única alternativa amb sentit que podia donar resposta als interrogants que els jueus es formulaven. Si Jerusalem i el temple havien estat destruïts a causa des pecats del poble, Jesús era el que portava el perdó de Déu i moria pel perdó dels pecats. "Ell salvarà dels pecats el seu poble" (Mt, 1.21) anunciarà l'àngel a Josep.

Les rivalitats estaven servides. Hi hagué escribes i fariseus dins la  sinagoga on s'hi acollia el grup de Jesús o en la sinagoga rival que no acceptaven els plantejaments dels seguidors de Jesús. Creixia la tensió i l'antagonisme i cadascun dels grups es negava a acceptar la legitimitat de l'altre. Les formes verbals foren dures i gruixudes (sobretot les dels versets que segueixen a la lectura d'avui), semblants al llenguatge que els grups oposats de filòsofs hel·lenistes usaven entre ells. Aquestes tensions han anat a parar a l'evangeli de Mateu i, donada la intensitat i duresa de les paraules, hom s'ensuma que es tracta d'una rivalitat no llunyana del moment en que s'escriu l'evangeli.
Als tres retrets adreçats als escribes i fariseus, motivats pel seu afany d'ostentació, segueixen tres consells dirigits al grup de Jesús. La puixança del rabinisme, desprès de la caiguda de Jerusalem, havia fet que alguns rabins es veiessin enaltits ocupant els primers llocs en la direcció de les comunitats sinagogals. Si ser rabí és un prestigi, els seguidors de Jesús no han de caure en una pretensió semblant. Igualment el terme "pare" denotava autoritat social i religiosa. Eustaci aclamava l'emperador Dioclecià dient-lo "Pare de Roma" i el qui obtenia el grau més elevat en el culte mistèric de Mitra era anomenat pare. Jesús invita a defugir el que pugui suposar honor i prestigi, com ho era el fet d'anomenar-se preceptor o mestre. Tres apel·latius, doncs, que tenen en comú l'honorabilitat i l'ensenyament o instrucció pròpia dels escribes.  El que es demana als seguidors de Jesús és ser servidor, un rol social que està a les antípodes del poder, el prestigi i l'ostentació.  

   

 



 





   
 

 

 

 

Visites: