Diumenge 2n de Pasqua. 11 d’Abril de 2021
MARCANT DISTÀNCIES
En el llibre del Fets dels Apòstols s’hi troben tres resums (s’acostumen a anomenar “sumaris”)de la vida de les primeres comunitats cristianes. El que llegim a la primera lectura d’aquest diumenge (4,32-35) presenta tres parts: 1) afirmació de la unitat de la comunitat; 2) testimoni dels apòstols; 3) organització dels recursos de la comunitat. La situació, tal com és descrita, representa més aviat un ideal i una proposta de comportament cara el futur per les comunitats que no pas una descripció històrica del que s’esdevingué. És el mateix Lluc qui s’encarrega de constatar que, ja des dels primers temps, els comportaments entre els creients eren dispars, ho farà tot presentat els casos de Bernabé per un costat i d’Ananies i Safira per una altre (Ac 4,36-5,11).
L’afirmació de la unitat de la comunitat està feta en una doble perspectiva: una, per dir-ho d’alguna manera, espiritual: un sol cor i una sola ànima i per altra banda en la perspectiva material: cap d’ells considerava com a propis els béns que posseïa. En llenguatge bíblic cos i ànima indiquen la part més íntima de l’esser humà, són el tot de l’ésser humà i el punt neuràlgic de la presa de decisions: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor amb tota l’ànima i amb tota la força” ( Dt 6,5). En els evangelis sinòptics no hi ha passatges on, d’una manera directa, Jesús exhorti a la unitat de la comunitat, però sí que Pau, abans que Lluc redactés la segona part de la seva obra, el llibre del Fets, ja havia escrit sobre el tema; en la primera carta als corintis ha parlat de la unitat de la comunitat amb la imatge del cos (1 Co 12) i en la carta als romans ha escrit: “Que Déu ... us concedeixi de viure unànimement i d’acord els uns amb els altres, a exemple de Jesucrist i així amb un sol cor i una sola veu glorifiqueu Déu” (Rm 15,5). La unitat esdevé característica de les comunitats de Jesús. Tal com ho mostra Lluc, les primeres comunitats es constitueixen a tenor de les indicacions de Jesús i dels criteris de comportament consignats en escrits dotats de gran autoritat apostòlica com la de Pau.
Vendre els béns i posar-los al servei de la comunitat amb el gest simbòlic de posar-los als peus dels apòstols sí que deriva d’indicacions precises de Jesús. A l’home ric Jesús i diu: “Ven tot el que tens i reparteixo entre els pobres ... Després vine i segueix-me” (Lc 18,22) i als deixebles els manifesta la incompatibilitat de servir Déu i el diner (Lc 16,13). Les dones que segueixen Jesús i proveeixen la comunitat amb els seus béns esdevenen model del veritable seguidor de Jesús (Lc 8,3).
És important notar el rol dels apòstols en aquest passatge. En el primer sumari (2,42-47) es constata l’ensenyament dels apòstols dirigit a la comunitat alhora de la seva participació ens els prodigis i senyals. En el nostre text es perfila un progrés: els prodigis i senyals, el gran poder dels apòstols, acompanyen el testimoniatge de la resurrecció. Si l’ensenyament es dirigia a la comunitat, ara el testimoniatge va adreçat cap a fora de la comunitat. La comunitat s’ha obert. Els primers cristians viuen encara sota la influència i autoritat dels dirigents jueus, però, poc a poc, es van refermant les distàncies i seran els apòstols els qui prendran el relleu pel que fa a marcar les directrius de la vida dels creients.
La creixent rellevància dels apòstols es nota en la distribució dels béns. Els caps religiosos jueus tenien organitzat un sistema d’ajut als pobres amb els fons del Temple. Ara és la comunitat cristiana qui estableix el seu propi sistema d’ajut als necessitats. Els apòstols assumeixen la responsabilitat de la distribució i repartiment. La comunitat va adquirint una personalitat pròpia, amb els seus propis dirigents i en la seva singular manera d’estructurar la vida de la comunitat.
|
