Diumenge 16 durant l’any 19 de Juliol de 2026
ENSENYAR AMB PARÀBOLES
Comentari a l’evangeli del diumenge 16 durant l’any. A
A l’evangeli de Marc, desprès de la paràbola de la llavor que cau en diferents terrenys, segueix la paràbola de la llavor que creix mentre el sembrador dorm (Mc 4,26-29). Mateu, seguint el mateix ordre, transforma aquesta paràbola i afegeix que mentre el sembrador dorm no tan sols la llavor va creixent sinó que ve l’enemic i sembra el jull. És la paràbola que llegim a l’evangeli d’aquest diumenge juntament amb la seva interpretació i dues petites paràboles més sobre el Regne dels cels (Mt 13,24-43). .
Amb el fet que la llavor creix sola, volent dir que el Regne dels cels s’imposa sobiranament per ell mateix, Mateu té present la realitat ineludible del mal en el món.
Intervencions de l’enemic per malmetre la bona collita eren prou conegudes en aquell temps. El que cal senyalar és la bondat de la llavor contrastada amb la maldat del jull, la mala herba. Coexistència del bé i del mal o, més greu encara, combat entre les forces del bé i les forces del mal.
Davant la constatació de la presència del jull segueix la reacció: què fer?. La reacció instintiva, molt humana dels servents és arrencar el jull sense contemplacions. És la destrucció del contrari, l’aniquilació d’aquell que ens fa nosa. Una reacció semblant la trobem a l’evangeli de Lluc quan Jaume i Joan volen que caigui un llamp i consumeixi els samaritans que no els volgueren acollir (9,54). La tria definitiva entre blat i jull es farà en el moment de la sega, imatge del judici de la fi dels temps.
En la paràbola que segueix veiem com una petita llavor es converteix en la més gran de les plantes de l’hort de tal manera que arriba a fer-se com un arbre.
Els arbres tenen un gran significat en la simbologia universal. Són elements d’unió entre el cel i la terra.
La tradició profètica ha relacionat amb grans arbres els imperis dominants sobre Israel; aquests arbres seran vençuts (Ez 17,24; 31,3-12; Dn 4,10-23). Aquesta idea és bona per aplicar-la a la nostra paràbola. La petita llavor es convertirà en un gran arbre amb una grandesa tal que s’imposarà a qualsevol altra que li vulgui ser competidora. La imatge dels ocells que fan niu a la seva ombra simbolitza la universalitat dels pobles de la terra aixoplugats per l’acció protectora i alliberadora del Regne dels cels.
Una altra paràbola compara el Regne dels cels amb el llevat. A fi que el blat amassat amb aigua fermenti i es pugui posar al forn a fi de produir un pa gustós fa falta el llevat.
El llevat té un sentit ambivalent: pot fermentar el pa però se’l vincula per la desintegració amb la impuresa. Per això els pans que s’ofereixen a Déu són pans sense llevat. El pa de Pasqua no podia barrejar-se amb el llevat de l’any anterior, havia de ser fet amb llevat nou (Ex 12,25-20). El pa de la paràbola és un pa amb llevat, en aquest sentit es desmarca del pa del temple (allà es menjava sense llevat) i de la Pasqua. El pa de la paràbola s’apunta a la quotidianitat, al pa que menja la gent.
En la paràbola la protagonista és la dona. Ella és la que acaba un treball que han començat els homes: la sembra , la collita. El toc final el faran les dones i aconseguiran un pa que pugui ser menjat. El Regne dels cels és impossible sense el llevat de les dones, la seva aportació és cabdal per l’establiment del Regne dels cels. Allò que té els seus inici en l’espai sacralitzat de la masculinitat elles ho porten al centre de la vida normal.
.
|
