Diumenge 11é durant l’any. 14 de Juny de 2026
AL PEU DEL SINAÍ
Comentari a la primera lectura del diumenge 11é durant l’any. A
Passades les festes de L’Ascensió, Pentecosta, Santíssima Trinitat i Corpus, retornem a les lectures del temps “durant l’any”. En aquest diumenge llegim a la primera lectura un petit fragment del llibre de l’Èxode on es narra l’arribada del poble d’Israel al peu de la muntanya del Sinaí (Ex 19, 2-6a).
El text que ens ocupa correspon a la preparació de la manifestació de Déu dalt de la muntanya del Sinaí, l’establiment de l’Aliança amb la proclamació del decàleg i del codi de l’Aliança i la conclusió d’aquesta, un conjunt que comença al capítol 19 i acaba al 24. Aquests capítols tenen una importància cabdal dins la totalitat de l’Antic Testament. Els fets històrics que s’han anat relatant eren l’anunci i la preparació del moment cabdal i decisiu de la historia del poble d’Israel perquè d’ell en deriven conseqüències morals i religioses de primera magnitud per l’existència i identitat del poble d’Israel.
La proclamació del decàleg, així com el conjunt de lleis que es coneix com a “codi de l’Aliança”, la manifestació gloriosa de Déu a la muntanya del Sinaí, la conclusió solemne del pacte de Déu amb el seu poble, l’Aliança, fonamenten la carta d’identitat nacional i religiosa d’un nou poble escollit per Déu d’entre totes les nacions. La seva història, la seva religiositat, els seus escrits tant els canònics – l’Escriptura – com els apòcrifs i rabínics no es poden entendre si no és a la llum d’aquest esdeveniment fundacional: la revelació de Déu en el Sinaí.
Dins l’escenari dels fets és protagonista la muntanya del Sinaí (en algunes tradicions rep el nom d’Horeb). En moltes cultures el cim de la muntanya és el lloc de residència dels déus, aquí és el lloc on el Senyor, Déu d’Israel davalla per manifestar-se i comunicar-se amb Moisès. L’esforç de pujar a la muntanya és símbol de l’ascètica espiritual que permet acostar-se a Déu; això és el que farà Moisès. La muntanya marca la separació entre l’espai diví i l’espai mundà. El poble no pujarà a la muntanya perquè així queda ben marcat l’espai transcendent de Déu.
Des de la sortida d’Egipte fins a l’arribada al Sinaí, Moisès es comporta com un guia capdavanter o un cabdill militar. A partir d’ara adquirirà la condició de profeta. Les paraules: “Parla al casal de Jacob, comunica això als fills d’Israel” (v.3) s’assemblen molt a les expressions amb que Déu es dirigeix als profetes per dirigir-los la seva paraula (Ez 14,4; 20,27; 24,3; 33,2). Les pujades i baixades de la muntanya que es produiran a partir d’aquest moment indiquen que ell és el mitjancer entre Déu i el poble i l’únic del poble que pot parlar directament amb Déu. En la història d’Israel la persona de Moisès quedarà indefectiblement vinculada amb la validesa Llei.
La imatge de l’àguila és molt potent. Simbolitza potència, sobirania, heroisme, transcendència, majestat. En algunes cultures l’àguila és símbol de protecció per la cura que té dels seu pollets. Aquest és el cas del text que llegim. En té cura quan voleteja sobre els aguilons, procura que no prenguin mal ni siguin devorats per altres animals. El poder de Déu vetlla amb un amor especial el poble que Ell s’ha escollit.
En el text hi ha una mirada al passat: “Heu vist com he tractat als Egipcis”, (alliberament d’Egipte) “us he portat igual que una àguila” (pas pel desert), però hi ha també una mirada cap un futur que comença en el moment que el poble “escolti la veu de Déu i observi la seva Aliança”; llavors serà l’heretat preferida, un reialme sacerdotal i una nació santa.
El Senyor amo de tots els pobles de la terra ha escollit d’entre ells Israel i n’ha fet la seva peculiar heretat, li ha atorgat la dignitat sacerdotal i l’ha fet una nació santa. En tant que poble sacerdotal Israel haurà d’estar més a prop de Déu per poder ser l’intermediari entre Déu i el seu poble i, en tant que primogènit entre tots els pobles, haurà de ser també intermediari entre Déu i tota la humanitat.
.
|
